PECES ÚNIQUES

 

Nova entrega literària del grup de Català 3!!!!

Aquest segon trimestre hem iniciat el nostre camí lingüístic explorant el col·leccionisme, els objectes de desig, l'acumulació compulsiva, la bibliomania, el síndrome de Diògenes ... amb la voluntat de millorar les nostres descripcions.
Com a resultat final, hem descrit un objecte important per a cadascú de nosaltres. Els presentem, com sempre, en forma de paraules.
Bona lectura!

LA COSA MÉS IMPORTANT PER A MÍ

La cosa més important que valoro en la meva vida és la caixa on la meva mare guarda el meu cordó umbilical sec. Després de diversos dies que vaig néixer, el meu cordó umbilical estava sec i la meva mare va pensar que era una bona idea guardar-lo com a record. És una cosa molt important per a mi perquè crec que és el símbol de la línia que connecta la mare i la filla. El cordó umbilical també significa tots el sacrificis i patiments que la meva mare va passar per portar-me en aquest món. Sobretot, és la representació del seu amor etern per a mi.

El temps passarà i potser les coses o les persones desapareguin, però sé que dins meu sempre apreciaré i cuidaré aquesta caixa mentre visqui.

Text escrit per April Capadosa

UN OBJECTE ÚNIC

Vaig donar moltes voltes al cap per trobar alguna cosa, un objecte que m’hagi acompanyat des de la infantesa fins ara, i a la fi l’he trobat.
Jo era una nena molt moguda i amb moltes ganes d’aprendre. Llegir era una distracció a la vegada que una aventura, per tot allò que hi havia dintre dels llibres.
A casa, els recursos no eren sobrers, i els llibres escassos i massa cars per demanar-los . La meva germana gran estalviava els diners de l’autobús. Anava caminant part del trajecte de casa al seu treball, i quan tenia suficient, em comprava un llibre que jo devorava enfonsant-me en les seves pàgines.
Un dia va ser molt especial, jo tenia onze anys més o menys, recordo que era divendres i la meva germana es va plantar davant meu amb un llibre diferent que em va deixar bocabadada: era una edició del Quixot cosida a mà amb les tapes folrades d’un teixit que em va semblar el més bonic del món i ple d'il·lustracions de l'època medieval. La lletra era petitíssima però allò n’era un problema llavors.
Vaig gaudir de aquell llibre i vaig continuar gaudint de la seva lectura i de la seva company al llarg de la adolescència, de la joventut i de la maduresa. Han passat més de cinquanta anys i encara es al meu costat, vell, gastat, una mica atrotinat però estimat i valorat com un tresor. Ja no puc llegir les seves pàgines però puc delectar-me mirant les il·lustracions una estona. Sóc una dona gran i tinc molt llibres que continuen apassionant-me però amb aquest he estat molt egoista. Mai l’he deixat a ningú. És meu. És el meu Quixot.

Escrit per Basilisa Mesa

UN REGAL DEL MEU MILLOR REGAL

Un dia qualsevol, la meva mare em va regalar un anell. Després em va explicar que era un anell de la meva àvia, bastant antic , que ho va fer redissenyar amb el mateix material especialment per a mi.

Aquest anell és com tots els anells, circular, d’or, i que té al davant una pedra verda, la maragda, en forma de gota, envoltada per setze petites pedretes blanques.

En aquell moment em vaig sentir molt especial perquè aquest regal només el podia tenir jo, no hi ha cap altre anell com aquest, ni una mare com ella.Ella va pensar en el mi! i no en cap dels meus germans o una altra persona . Ella va pensar en el mi! i em vaig sentir tan feliç... però per posseir una cosa
material, sinó per l'acte de rebre’l d'ella!


Actualment no l'utilitzo perquè sóc bastant distreta i em fa por perdre’l i també que me’l puguin robar... Més que el valor econòmic, aquest anell verd té un valor sentimental per ser el regal del meu millor regal... LA MEVA MARE!.

Escrit per CINTHIA LOZA

RECORDS

Quan tenia 5 o 6 anys la meva mare tenia una amiga que cosia animals de roba i cada vegada que anava a casa seva, sempre en volia un i em deia que no podia ser perquè era una treballadora de la botiga i els ninos no eren seus .
El dia de Reis de l’any següent no em podia creure el que vaig veure: era un be blanc i negre amb una boleta al nas... Jo no tenia ulls per a res més.
Va ser el meu company i el vaig tenir fins els 15 anys!!!!
Passat aquest temps, el pobret ja no li quedava llana a dins, el coll era tort, havia perdut la boleta del nas per totes les abraçades que li havia fet.
Han passat 56 anys però venen els records de la meva infantesa. Sempre penso la gran companyia que vaig tenir amb el meu Be. Potser avui, si als nens els hi expliquessin la felicitat que vaig tenir amb tan poca cosa, no s’ho creurien.

Escrit per MARIA PRAT

L’OBJECTE ÚNIC

Un esquirol de peluix, aquest és l’objecte preuat que us vull presentar. Sí, sí, a mi que no m’agraden els animals ni els ninos de peluix, em sorprenc rememorant una galindaina de la qual tinc un record molt precís.
Era un ninot molt ben imitat als esquirols reals: cua llarga i espingada, color marró fort, ullets inerts però expressius i extremitats superiors petites i ben formades, talment per agafar pinyes i fruïts. Era dur, amb un fil ferro que recorria, com una columna vertebral, tot el seu cos de mentida. La cua era suau i flexible, encara que estava alçada contra la llei de la gravetat... com els seus parents del bosc. La resta del cos era rígida i dura, com de cartró, a prova de nens.
Tenia uns quatre o cinc anys quan aquest nino i jo érem amics inseparables. Recordo dur-lo a sobre durant molts moments del dia, però sobretot a l’hora de dormir. No sé com podia agafar el son al costat d’un objecte tan lleig...
No recordo res de com, quan, per què va aparèixer aquest nino a les meves mans. Potser l’àvia me’l va portar per suportar el fred de peus, potser la meva mare me’l va comprar projectant la seva estimació cap els animals o potser va ser un regal del pare, sempre sorprenent i inesperat...
Sé que aquest esquirol el vaig llençar a les escombraries -llavors no es reciclava- i, com en un ritual de pas, deuria significar que ja m’havia fet gran.

Escrit per l’Helena